Es glänzt die laue Mondennacht
Joseph Gabriel Rheinberger (1839-1901) /
Text: Karl Stieler (1842-1885)

Text

Es glänzt die laue Mondennacht

Es glänzt die laue Mondennacht,
die alten Giebel ragen;
das Bündel ist zurechtgemacht,
am Torweg steht der Wagen.
Und unterm Torweg stehen zwei,
kein Dritter stand daneben,
die sprachen wohl von Lieb' und Treu',
und dann geht's fort ins Leben.

Das letzte Röslein gab sie ihm
und gab ihm beide Hände
und küßte ihn zum Abschied noch,
da war ihr Trost zu Ende.
Der Hufschlag tönt, das Posthorn klang,
von dannen zog der Wagen;
ihr war, als hätt' er all ihr Glück
im Bündel fortgetragen.
Resplendeix la tèbia nit de lluna

Resplendeix la tèbia nit de lluna,
els vells frontons es realcen;
el farcell ja està preparat,
el carruatge a la porta estant.
I sota la porta una parella,
no hi havia ningú més,
que parlaven d'amor i de fidelitat,
i de l'inici d'una nova vida.

Ella li va oferir la seva darrera rosa
i li va donar les dues mans
i un altre petó de comiat,
que posava fi al seu consol.
Els cascos retrunyien, la trompa va sonar,
i el carruatge va partir;
per a ella era com si se'n anés
tota la seva felicitat dins del farcell.

(Traducció Gustau Gallardo)